ELS AMORS ENTRE CATUL I CLÒDIA

Escrit per Judit Benavides Ameijeiras

“Iucundum, mea uita, mihi proponis amorem

hunc nostrum inter nos perpetuumque fore.

di magni, facite ut uere promittere possit

atque id sincere dicat et ex animo,

ut liceat nobis tota perducere uita

aeternum hoc sanctae foedus amicitiae.” CIX

“M’assegures, vida meva, que aquest amor nostre

serà ple de goig i perenne entre nosaltres. Grans

déus, feu que ho pugui prometre de veritat i que

ho digui sincerament i de bon cor, perquè ens sigui

permès de servar durant tota la vida aquest pacte

etern d’un afecte sagrat.”

L'amor entre el poeta romà Gai Valeri Catul i Clòdia el podriem descriure potser, com un dels més apassionats de la literatura llatina. En el famós cicle de Lèsbia trobem tots els poemes que Catul va escriure dedicats a ella i sabem per aquests que no va ser un amor d'aquells que apareixen en els contes de fades, sinó que, com en totes les relacions amoroses, trobem felicitat, passió i tristesa. Tots aquests poemes es van merèixer l'elogi dels poetes i dels autors en prosa llatina posteriors. Alguns autors, com per exemple Ovidi, van anar més enllà de l'admiració i van utilitzar alguns dels poemes més famosos de Catul com a model pels seus, fent d'aquesta manera que fos més evident que la poesia del poeta veronès i la seva Lèsbia van deixar una petjada inesborrable en la literatura llatina.

Hem d’ubicar la seva història d’amor a finals de la República romana (509 - 27 a.C). Aquesta es caracteritza per ser una època on era força visible la crisi i la decadència del sistema republicà romà. D’aquesta època hem de destacar la primera guerra civil entre Mari i Sul·la (88-81 a.C), la posterior dictadura d’aquest últim, la revolta d’Espàrtac (73-71 a.C) i la figura de Juli Cèsar (100- 44 a.C).

● Catul:

Bust de Catul a Sirmione

Gai Valeri Catul (Gaius Valerius Catullus) va ser un poeta republicà llatí que va néixer a Verona l’any 84 a.C i que va morir l’any 54 a.C. Va néixer en el si d’una família rica i tot i que no tenim informació de la seva infància i adolescència, hem de suposar que va començar els seus estudis a Verona i que els va acabar a Roma. Allà va ser on es va establir i va viure entre l’alta i influent societat romana de l’època. Va ser l’autor d’un conjunt de 114 poemes de temàtica força variada. D’aquests poemes podem destacar el cicle de Lèsbia, uns poemes que va dedicar a la seva estimada. No només va dedicar poemes d’amor a Lèsbia, sinó que també en va dedicar a altres noies i fins i tot a un noi anomenat Juvenci. Tot i així, no només ens hem de quedar amb la part més “ensucrada” de Catul, ja que també destaca pels seus nombrosos epigrames dedicats als seus enemics, entre els quals destaca els que va escriure criticant a Juli Cèsar de manera ferotge. En aquests epigrames podem veure la cara més àcida de Catul. 

● Clodia:

Lèsbia de John Reinhard Weguelin

“Hic illud etiam reprehendi animaduertisti, quod, cum aliis nominibus pueri uocentur, ego eos Charinum et Critian appellitarim. Eadem igitur opera accusent C.Catullum, quod Lesbia pro Clodia nominarit. [...]”Apuleu, Apologia,10

“Llavors vas advertir que també se’m retreia que, tot i que quan els nois tenen altres noms, jo els he anomenat Carinus i Crítias. Així doncs, per aquest mateix motiu han d’acusar a G. Catul perquè la va anomenar Lèsbia en comptes de Clòdia. [...]”

D’aquesta manera Apuleu ens revelava qui s’amagava darrere del pseudònim de Lèsbia dos segles després de la mort de Catul. Es tractava de Clòdia, filla d’Api Claudi Pulcre i germana del famós tribú de la plebs Publi Clodi Pulcre.

Sabem que pertanyia a una família patrícia que era una branca de la gens Claudia. Les notícies que ens han arribat sobre ella les coneixem a partir del testimoni de Ciceró, tot i que s’han d’agafar amb pinces, ja que ell l’odiava precisament per no seguir el model de matrona romana honorable i l’acusava de tenir una vida totalment llicenciosa. Sabem que es va casar amb Quint Cecili Metel, que va ser cònsol l’any 60 a.C i que va morir un any després d’obtenir aquest càrrec. Destacava per ser una dona de gran bellesa, intel·ligent i culta. A través de la poesia de Catul podem saber que segurament després de la mort del seu marit va tenir diversos amants, entre ells Catul.

Cal tenir en compte que no és segura aquesta identificació de Lèsbia amb aquesta Clòdia, ja que sabem que Publi Clodi Pulcre tenia tres germanes que tenien el mateix nom. Per aquest motiu, avui en dia encara alguns estudiosos dubten d’aquesta identificació.

● La seva relació:

L’única font que tenim per conèixer la seva relació són els poemes de Catul. A partir d’aquests podem veure les seves etapes i com aquesta va anar evolucionant al llarg del temps.

Pels seus poemes podem saber que la seva relació va començar quan el marit de Clòdia encara era viu. Ho veiem en el poema LXVIII que parla dels amors de Laodamia i Protesilau, on a més a més Catul aprofita l’ocasió per parlar-nos de la seva estimada. Al principi del poema recorda una de les trobades que va tenir amb Lèsbia, on apareix un dels seus amics, anomenat Al·li, que propicia la trobada dels amants oferint-los una casa (1). Més endavant, ens dóna més detalls de la trobada:

“sed furtiua dedit mira munuscula nocte

ipsius ex ipso dempta uiri gremio.” LXVIII, 145-146

“Ans, aquella nit meravellosa, m’oferí uns presents furtius, robats als braços del seu marit mateix.”

No és l’única referència que Catul fa de Quint Cecili Metel, sinó que en el poema LXXXIII el critica duramente.


 Els inicis:

L’inici de la relació es caracteritza per la seva felicitat inicial. El poema que més representa aquesta és el famós carmen número V:

“Viuamus, mea Lesbia, atque amemus

rumoresque senum seueriorum

omnes unius aestimemus assis.

soles occidere et redire possunt;

nobis, cum semel occidit breuis lux,

nox est perpetua una dormienda.

da mi basia mille, deinde centum,

dein mille altera, dein secunda centum,

deinde usque altera mille, deinde centum,

dein, cum milia multa fecerimus,

conturbabimus illa, ne sciamus,

aut ne quis malus inuidere possit,

cum tantum sciat esse basiorum.”

“Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos, i que les murmuracions dels vells massa severs no valguin per a nosaltres més que un as. El sol es pot pondre i tornar a sortir; però nosaltres, una vegada s’ha post el nostre breu dia, hem de dormir una sola nit perpètua. Fes-me mil petons, després cent, després mil més, després altra vegada cent, després altres mil encara, després cent; després, quan haurem arribat a molts milers, n’embullarem el compte per no saber-lo o perquè cap envejós no ens pugui ullprendre quan sàpiga que han estat tants els petons.”

Dins d’aquesta etapa també trobem els famosos poemes dedicats al passer (pardal) de Lèsbia (II, III). La figura del pardal va esdevenir tan coneguda que apareix en la majoria de representacions de Lèsbia. Aquests poemes, sobretot el número III que està dedicat completament a la mort del pardal, va esdevenir tan famós que Ovidi segurament el devia utilitzar com a model pel seu poema dedicat a la mort del papagai de la seva estimada Corinna en Amores:

“Psittacus, Eois imitatrix ales ab Indis,

occidit; exsequias ite frequenter, aues;

ite, piae uolucres, et plangite pectora pinnis

et rigido teneras ungue notate genas; […]” Amores, II. 6

“El papagai, aquest ocell imitador de la nostra veu, vingut de l’Índia on s’aixeca l’Aurora, ha mort: veniu nombrosos a les seves exèquies, ocells; veniu, pietosos volàtils, colpiu-vos el pit amb les ales i esgarrepeu-vos amb les urpes agudes les tendres galtes. […]”

També hi trobem en aquesta etapa el poema LI, on va adaptar la famosa oda de Safo, una poetessa grega arcaica. A través d’aquests poemes podem veure l’admiració i l’amor profund i desmesurat que sentia Catul vers la seva estimada.

  Primers problemes:

“quae tamen etsi uno non est contenta Catullo,

Rara uerecundae furta feremus erae,

ne nimium simus stultorum more molesti.” LXVIII, 135-137

“Bé que ella no s’acontenti només amb Catul, toleraré tanmateix les rares infidelitats de la meva discreta sobirana, perquè no vull ser massa gelós, a la manera dels necis.”

Aquestes infidelitats de Clòdia sembla que va ser la causa de la degradació de la relació entre ella i el poeta veronès. Inicialment Catul les tolera, tal com diu en els versos anteriors, però sembla que al llarg del temps li van fer molt de mal, donant lloc a les primeres esquerdes de la seva relació.

“Nulla potest mulier tantum se dicere amatam

uere quantum a me Lesbia amata mea est.

nulla fides ullo fuit umquam in foedere tanta

quanta in amore tuo ex parte reperta mea est.” LXXXVII

“Cap dona no pot dir que ha estat estimada sincerament tant com la meva Lèsbia ha estat estimada per mi. En cap pacte no hi ha hagut mai una fidelitat tan gran com la que, per part meva, he mostrat en el meu amor a tu.”

En aquest poema i en el LXXII podem veure que utilitza les paraules fides i foedus. Aquestes representen uns valors cívics romans que Catul va traslladar a la seva poesia, elaborant d’aquesta manera una concepció amorosa pròpia. La fides exigeix uns vincles de fidelitat que s’han de complir per les dues persones que participen en la relació perquè han acceptat un pacte, que és el foedus. Un altre concepte que apareix indirectament en el poema LXXII és la pietas, que és el fet de complir amb la paraula donada.

Els poemes d’aquest període es caracteritzen per la desesperació, el dolor i la tristesa, que el van portar a l’odi.

“Odi et amo. Quare id faciam, fortasse requiris.

Nescio, sed fieri sentio et excrucior.” LXXXV

“Odio i estimo. Com puc fer-ho, potser demanes. No ho sé, però sento que és això el que em passa, i em torturo.”

També podria ser que Clòdia no estigués massa còmode amb la concepció de la relació que tenia Catul, que era semblant a la d’un matrimoni legal. A més a més, tenint en compte que tenia diversos amants, podria ser que estigués cansada de l’exclusivitat de Catul, fent que d’aquesta manera la seva relació se’n resentís.

 La ruptura:

“ Miser Catulle, desinas ineptire,

et quod uides perisse perditum ducas.

fulsere quondam candidi tibi soles,

cum uentitabas quo puella ducebat

amata nobis quantum amabitur nulla.

ibi illa multa tum iocosa fiebant,

quae tu uolebas nec puella nolebat.

fulsere uere candidi tibi soles.

nunc iam illa non uult: tu quoque, impotens, ,

nec quae fugit sectare, nec miser uiue,

sed obstinata mente perfer, obdura.

uale, puella. iam Catullus obdurat,

nec te requiret nec rogabit inuitam;

at tu dolebis, cum rogaberis nulla.

scelesta, uae te! quae tibi manet uita!

quis nunc te adibit? cui uideberis bella?

quem nunc amabis? cuius esse diceris?

quem basiabis? cui labella mordebis?

at tu, Catulle, destinatus obdura.” VIII  
    

“ Pobre Catul, deixa de fer bogeries i, allò que veus que s’ha esvanit, dóna-ho per perdut. Brillaren, en altre temps, per a tu uns dies lluminosos, quan anaves on et duia la noia, aquella que hem estimat com cap altra no serà estimada. Allí tot era, aleshores, lliurar-se a aquells esplais que tu volies i que la noia no refusava pas. Brillaren, ben cert, per a tu uns dies lluminosos. Ara ella ja no ho vol: no ho vulguis tu tampoc, insensat; i, si ella fuig, no li vagis al darrere ni visquis entristit, ans resisteix amb cor fort, mantén-te ferm. Adéu, noia! Catul ja es manté ferm i no et cercarà ni et requerirà contra el teu voler. Però tu et planyeràs quan no et veuràs requerida. Ai de tu, dolenta! Quina vida t’espera! ¿ Qui et vindrà ara a veure? ¿ Qui et trobarà bonica? ¿Qui estimaràs ara? ¿De qui diran que ets? ¿Qui besaràs? ¿ A qui mossegaràs els llavis? Però tu, Catul, resoludament, mantén-te ferm.”

Finalment, per les causes que hem vist anteriorment, la relació es va trencar. Alguns estudiosos dubten de si Catul va trencar amb Clòdia definitivament un sol cop o si va allargar la relació fins que es va convertir en insostenible. En el poema XI Catul fa referència al fet que Clòdia va intentar recuperar el seu amor diverses vegades, però finalment ell la rebuja.

“ Pauca nuntiate meae pullae

non bona dicta:

cum suis uiuat ualeatque moechis,

quos simul complexa tenet trecentos,

nullum amans uere, sed identidem omnium

ilia rumpens;

nec meum respectet, ut ante, amorem,

qui illius culpa cecidit uelut prati

ultimi flos, praetereunte postquam

tactus aratro est.” XI. 15 – 24

“Dueu a la meva amiga aquestes breus i no pas tendres paraules: que visqui i sigui feliç amb els seus amants, els tres-cents que té abraçats alhora sense estimar-ne cap de debò, però rompent-los sense parar, a tots, les illades; i que no es giri, com altres vegades, en cerca del meu amor, que per culpa d’ella ha mort com la flor de la vora d’un prat quan l’arada, en passar, l’ha tocada.”

Finalment, hem de destacar que la història d’amor de Catul i Clòdia ha sigut una font d’inspiració per a novel·les com Lesbia mía d’Antonio Priante (1992) i La muchacha de Catulo d’Isabel Barceló (2013). També cal destacar la cantata Catulli Carmina del compositor alemany Carl Orff que a través de la música ens fa viatjar per la seva relació.

 Bibliografia:

Catul, Gai Valeri. Poemes. Quaderns Crema

Thomson, D.F.S. Catullus. Toronto: University of Toronto Press

Wiseman, T.P. Catullus and his world: a reappraisal. Cambridge: Cambridge University Press

---

(1) Catul, Poemes, LXVIII, 67-73