Una col·laboració per Arraona Romana
 |
Moneda
romana encunyada a Tarraco en temps
de Tiberi, mostra un altar coronat amb una palmera acompanyat de la inscripció
"C[olonia] U[rbs] T[riumphalis]
T[arraco]”, i a l'anvers es representa una efígie d'August amb la llegenda
“Divus Augustus Pater”
|
1. INTRODUCCIÓ
Quan
parlem de l’origen del culte imperial, hi ha un element que és d’obligada
presència: el binomi Occident-Orient. Els primers acadèmics que van tractar el
tema van afirmar que aquest culte procedia en la seva totalitat del Mediterrani
oriental, concretament dels regnes hel·lenístics dels segles III i II aC. Ja a
finals dels anys 50, el francès Robert Étienne aigualia aquestes afirmacions en
el seu llibre “Le culte impérial dans la
péninsule ibérique d’Auguste à Dioclétien” afirmant que hi havia un
important component indígena en l’establiment de l’adoració a l’emperador: “no
pot ser que l’èxit del culte imperial a Hispània tingui a veure amb el fet que
troba un terreny favorable, una mentalitat preparada per acollir-lo?” (Étienne,
1958: 4). Més tard, Fishwick va complementar i revisar l’obra del francès al
seu magnum opus “The imperial cult in the latin west”, afegint que, en no tenir la
mentalitat hel·lenística d’adoració al líder, als territoris occidentals es va
introduir el culte a les virtuts d’August/Roma i de l’atorgament d’honors a
l’encara princeps senatus. Això es va
fer seguint la política de mantenir l’aparença d’un sistema republicà, sobretot
en els moments posteriors a la victòria d’Actium i a la fi de la guerra civil,
quan Octavi August encara estava consolidant el seu poder.
“El
culte imperial es centra, dins els júlio-claudis, en August, que va saber
aprofitar la fama de Cèsar per construir una dinastia i una idea de
continuïtat, facilitades pel cansament de la població per les guerres civils” (Martín-Bueno
2007: 722).
Els
primers emperadors, sobretot Tiberi, van haver de fer “equilibris” entre les
excessives mostres d’adoració orientals i el poc fervor occidental per
no generar descontentament en la població, sobretot en les classes altes
autòctones. Segons Julián González, el dualisme Est-Oest no és tan marcat, i
existeixen certs paral·lelismes, sempre marcats per l’experiència que ja tenia
el primer respecte el segon (González 2007: 173-190).
L’urbanisme
va contribuir a aglutinar i romanitzar les creences locals, i servia per
estendre més ràpidament el concepte de culte a l’emperador. La transformació
sistèmica feta per August va generar i potenciar diversos elements que serien
claus per fer propaganda del nou culte i de les polítiques de l’emperador: el
fòrum i el teatre (llocs de culte i poder), les imatges (imatges del poder), la
moneda (publicitat directa del poder) i la dinastia, que va esdevenir una cosa
normal i natural al llarg del temps.
2. INSTITUCIONS I CÀRRECS
El
culte a l’emperador va tenir sempre diverses interpretacions a la península
ibèrica, una més elitista i l’altra més popular: el culte provincial i el
municipal. Tot i haver estat els dos impulsats per les classes dirigents
locals, existia una clara diferenciació legal i administrativa entre un i
l’altre, arribant a tenir un sacerdoci diferenciat.
2.1 EL CULTE PROVINCIAL
 |
| Retrat d'un flamen (segle II) Museu del Louvre |
Moltes
de les inscripcions relatives als sacerdots provincials tenen un caràcter
oficial. Gràcies a una llei del concilium
de la Gàl·lia Narbonesa (C.I.L XII, 6038) sabem que als sacerdots provincials se’ls
dedicava una estàtua durant la seva elecció. La llei és la següent: “Placeatne ei qui flamonio abierit permitti
stat[uam] Narbone intra fines eius templi ponere. Si placuerit, ei stauae
ponendae nomen suum patrisque et unde sit et quo anno flamen fuerit inscribendi
ius esto. Si minus, tum nulli [Narbo]ne intra fines eius templi statuae
ponendae ius esto, nisi cui imperator [Caesar Vespasianus Augustus
concesserit].
Els
títols del flamen variaven molt
segons la província: a la Bètica trobem “flamen
augustalis”, “flamen divorum augustorum”, a la Lusitània “flamen augustalis” (només fa
referència a l’emperador, no se sap si viu o mort) i a la Tarraconense “flamen augustorum”, “flamen divorum et
augustorum”, “flamen Romae et aug.”, “flamen aug.”, “flamen augustalis”,
“flamen Romae, divorum et aug.” i “flamen Romae et divourum august.”. Es
desconeix a què es deu aquesta diversitat, si bé pot dependre de la cronologia
i de la diferenciació entre l’emperador viu i mort.
2.1 EL CULTE MUNICIPAL
Cronològicament, el culte
municipal és el primer en sorgir a Hispània, com a la resta de l’imperi romà.
És de fet a les ciutats on apareixen els primers signes del nou lligam amb
l’emperador: Tarraco dóna, a partir del 26 a.C, un exemple que serà seguit per
molts altres nuclis urbans de la península ibèrica.
El sacerdot municipal
tenia unes característiques similars al provincial, amb l’única diferència de
l’objecte de culte. De 103 inscripcions de sacerdots municipals (dades del
1958), 99, és a dir, el 96,11%, porten els tria
nomina i indiquen la filiació i la tribu. Només 4 (3,89%) sacerdots
difereixen de la marca de ciutadania romana. (Étienne, 1958: 223) Això indica
que és la classe social afavorida judicialment qui aporta els sacerdots
municipals, existint una exclusivitat encara més marcada en el cas dels
sacerdots provincials. Per tant, podríem dir que la carrera dels sacerdots de
culte a l’emperador (d’ambdós tipus), durant i després de l’exercici del
càrrec, els col·loca com a portaveus de la burgesia municipal. Una altra prova
de l’oligarquia que imperava als municipis romans és el fet que tots els flamines municipals dels quals es té
constància havien exercit algun càrrec polític abans d’entrar el sacerdoci, ja
sigui l’edilitat o el duumvirat. Malgrat que es sap aquesta dada, no es coneix
la legislació al respecte, o si era obligatori passar pel flaminat com a part
del cursus honorum.
 |
| Pedestal del flamen L. Cornelius. Museu Arqueològic de Tarragona |
El que el mateix Étienne
remarca (i que representa una certa contradicció) és que, en el cas que els
indígenes de classe alta s’haguessin romanitzat per assolir un lloc al culte
municipal (romanització identificable per cognomina
com “Maelo”, “Caeso” o “Vetto”), només representarien un 10,67% del 96,11%
anteriorment esmentat. Això desmentiria la tesi que defensava l’erudit francès,
que defensava l’autoctonisme ibèric del culte al líder, i que ja ha estat
llimada i matisada per experts en la matèria contemporanis o posteriors.
Pel que fa al títol,
existeixen diverses teories que expliquen l’aparent dualitat entre els termes “pontifex” i “flamen”. En citaré dues. La primera diu que el títol de flamen diví Augusti és més antic que el
de pontifex perpetuus domus augustae, sent
el primer instaurat per Tiberi i el segon per Caracalla. La segona teoria diu
que els pontificis honoraven els
Augustos vius, mentre que els flamines es
consacrarien als divi, els que ja
havien mort. El que sí que queda clar és que no existeix massa diferència entre
el culte als governants vius i als morts, i que podem parlar d’una titulació
flexible, sotmesa als localismes i a les tradicions de cada zona, que al cap i
a la fi són els grans impulsors del culte imperial.
3. L’OBJECTE DE CULTE
3.1 GENIUS
La religió privada va
tenir tradicionalment a Roma un rol massa important com per no haver estat
transformat per la nova devoció a l’emperador. Aquesta va oferir al sacerdot i
al privatus nous mitjans per
demostrar el seu lligam amb el governant de l’imperi romà. Amb la devoció al genius i al numen, el culte imperial pren un camí original i nou per adreçar-se
l sobirà, essent els dos conceptes part de la personalitat pròpia de
l’emperador.
El culte al genius reconeix el valor diví de
l’esperit humà i s’adreça al pater
familias universal que és l’emperador de Roma, perpetuant la visió dels
ciutadans romans com a clients del sobirà. Amb el temps esdevé una manera més
d’honorar l’emperador viu i els lares,
els déus protectors de la llar i la vida privada.
A Hispània trobem poques
mostres del culte al genius, existint
unes quantes mencions a aquest concepte en inscripcions trobades a les ciutats
romanes de Bracara i Urci. Això es deu, en part, a que el culte al genius és de naturalesa particular i
privada, de manera que no està subjecte a cap organització per part de les
autoritats religioses. Aquest homenatge es deixa al criteri de cadascú, però
segueix un patró comú en la majoria dels municipis romans d’Hispània, ja que el
magistrat de torn l’invoca públicament durant les celebracions religioses i
civils.
El culte al genius d’August no sembla que fos directament
dirigit per ell, ja que el converteix en part de la religió de l’Estat quan és
proclamat pontifex maximus el 12 a.C, anys després que aquesta devoció s’hagués
instal·lat en la vida dels romans. A partir d’aquest moment, es va instal·lant
el cerimonial religiós que ha d’acompanyar el culte al genius, que és acompanyat de sacrificis, libacions i pregàries.
3.2 NUMEN
El culte al numen estava incomparablement més estès
i més variat que aquell dedicat al genius,
ja que va adquirir més plasticitat a l’hora de ser anomenat i adorat. Les
inscripcions s’hi poden referir tant amb les fórmules de “devotio” com amb “numen” sol,
així com amb els termes “numen” i “majestas” relacionats. És un dels
conceptes més antics de la religió romana, i designa allò que fa diví un déu,
allò que li dóna les qualitats per ser un ésser poderós i magnífic. Es podria
definir com una manera de designar la divinitat (Fishwick, 1991: 383-385).
Com en el cas anterior,
i possiblement a causa dels mateixos motius, hi ha poques referències
epigràfiques que esmentin aquests conceptes, concretament dues a la Bètica (una
al numen de Tiberi i l’altre al dels emperadors
divinitzats) i una a la Tarraconense (adreçada al numini Augusti).
 |
| Temple dedicat al culte de l'emperador August a Emerita Augusta (Temple de Diana - Mèrida) |
3.3 VIRTUS
El culte a les
personificacions de qualitats ve de molt antic, des de l’establiment de la
Concòrdia com a divinitat exempta cap al 367 a.C. Malgrat que al principi es
tractava de virtuts col·lectives, amb el pas del temps es van anar concretant
en personatges concrets, en governants i militars carismàtics, i al final de la
república aquesta pràctica ja era tradició. August va aprofitar aquest sistema
per publicitar el principat i els seus ideals, tot fent seves les virtuts
pròpies de l’estadista ideal, ara deïficades: Virtus, Clementia, Iustitia,
Pietas, Victoria, Pax, Fortuna Redux i Concordia.
A Hispània podem trobar
mostres de diverses mencions de les esmentades virtuts: Aeternitas (Emerita,
Tarrraco), Bonus Eventus (Iluro), Concordia (Emerita, Carthago Nova, Tarraco)
Fortuna (Balsa, Salpensa, Laccipo), Pax (Arva, Valentia), Pietas
(Caesaraugusta, Scallabis, Igabrum, Tucci), Providentia (Italica), Salus
(Emerita) i Victoria (Malaca, Osca, Carthago Nova, Tarraco, Pallantia).
(Étienne, 1985: 320-322).
A diferència dels
objectes de culte anteriors, aquest sí que tenia us espectre públic, ja que es
conserven temples dedicats a les virtuts imperials a diferents ciutats
hispanes: temples a l’Aeternitas Augusta a Tarraco i Emerita, a la Pietas
Augusta a Cesaraugusta, a la Providentia Augusti a Italica, a la Concordia
Augusta a Emerita i a la Salus Augusta a Ilici.
4. EL SORGIMENT I DESENVOLUPAMENT DEL CULTE A HISPÀNIA
A part
de l’evident influència romana en l’establiment del culte imperial, també s’ha
de tenir en compte l’empenta de les elits locals romanitzades a l’hora de
patrocinar la construcció de temples, estàtues i altars en honor tant a
l’emperador com a la seva família. Naturalment, aquestes mostres d’afecte, si
bé tenen una part de sinceres, són adulationes
amb finalitat política, per aconseguir més rellevància, tant per la ciutat com
pel magistrat en qüestió. Les proves que demostren l’aparició i duració del
culte imperial, tant provincial com municipal, les trobem en l’epigrafia, tant
en pedra com en les monedes, gràcies al fet que les seques també estaven
situades a les províncies de l’imperi.
Aquest
és el cas de les tres províncies hispanes existents a partir del 27 d.C: Hispania Ulterior Baetica, Hispania Citerior
Tarraconensis i Hispania Ulterior
Lusitania.
4.1
BÈTICA
Les
primeres notícies del culte imperial en aquesta província es remunten al 25
d.C, quan una ambaixada de la ciutat demana permís a Tiberi per construir-li un
temple a ell i a Lívia, la seva mare. L’emperador va rebutjar la proposta,
probablement a causa del rebuig que l’adoració en vida del governant provocava
en una Roma que encara recordava la República.
Étienne atorga a Tiberi la regulació del culte municipal, però noves troballes
epigràfiques i lectures millorades permeten constatar que en temps d’August ja
existia a la Bètica un culte municipal organitzat i un sacerdoci de culte al
primer emperador romà. Un exemple pot ser la inscripció CIL II 2703 de Corduba,
on posa “[Aug]usto sacrum”. El fer
que hi posi “sacrum” i no “deo” ens mostra que l’emperador encara
no ha mort quan es grava la inscripció. Una altra prova que demostra el culte a
August en vida és la moneda del magistrat “P.
Tvrull. II Vir Quinq”, al revers de la qual apareix un temple tetràstil amb
la llegenda “Augusto”.
D’aquest
període també es conserven altres obres honorífiques, com escultures (entre les
quals dos bustos trobats a la ciutat d’Italica), monedes, peus d’estàtua,
inscripcions... Això es deu no només al fet que ell crea la província, sinó a
la seva presència personal a Hispània i a la fundació de nombroses colònies,
així com al repoblament d’aquelles fundades per Juli Cèsar.
4.2 TARRACONENSE
En el
cas de la Tarraconense, la primerenca articulació jeràrquica de les ciutats i
la datació dels monuments permet seguir amb facilitat la penetració del culte
imperial al territori. Aquest és el cas de Caesaraugusta, Bibilis o Tàrraco.
 |
|
Sesterci al revers del qual hi ha el temple i les paraules “Aeternitatis Augustae / C[olonia] V[rbs] T[riumphalis] T[arraco]”
i a
l’anvers August entronitzat i la llegenda “DEO AUGUSTO”.
|
Pel que
fa al culte en vida, se’n té constància gràcies a Quintilià, que a la seva “Institutio oratoria” (Quint. VI, 3, 77). L’autor relata que va
créixer una palmereta al mig de l’altar que la ciutat havia dedicat a August.
Els ciutadans de Tarraco, en veure aquest
“miracle”, van anar a explicar-ho a l’emperador, que en aquell moment vivia a
la ciutat (hi va viure entre el 26 i el 24 a.C.), i August els va respondre que
segurament es devia al fet que no se li donava prou ús. No es coneix amb
exactitud on es situava l’esmentat altar. Aquesta anècdota decora el revers
d’una moneda d’època júlio-clàudia trobada a Tarragona (és la moneda que encapçala l'escrit), i ens dóna
indirectament dues informacions importants respecte al culte municipal: que ja
es retien honors a l’emperador quan vivia i que August va impulsar directament
el seu propi culte a les ciutats de, com a mínim, la Tarraconense. Un exemple
ben clar és el marcat creixement urbanístic succeït durant l’estada d’August a Tarraco,
millorant-se el port, els fòrums, el circ, el teatre i altres equipaments
públics, sempre quedant clar que era en honor i de part de l’emperador. El
teatre servia de propaganda, i estava connectat al fòrum colonial durant les
processons cerimonials. Segons Isabel Rodà, “Les troballes escultòriques i
epigràfiques confirmen la importància de l’espai teatral com a lloc idoni per
l’exaltació dinàstica, sent per tots conegut el vessant polític i
propagandístic de la decoració escultòrica del front escènic dels teatres”
(Rodà, 2007: 745).
4.3 LUSITÀNIA
Els
inicis del culte imperial a la Lusitània no són tan ben coneguts com en altres
casos, i s’ha establert en el 6 a.C, any en el qual són datades diverses ares
propagandístiques i simbòliques (Salinas, Rodríguez 2007: 577). Això es deu al desenvolupament desigual
de la província, fortament condicionada per la geografia i geologia del
terreny.
 |
|
Revers de l'As en el qual es representa el
temple tetràstil amb les inscripcions
“Aeternitati
Augustae” i la “C[olonia] A[ugusta] E[merita]”.
|
Segons
les dades, el culte imperial en aquesta província s’organitza durant el regnat
de Tiberi, com ho demostra la troballa d’un as on es veu un temple tetràstil dedicat
a August. A part de la imatge del temple, a la moneda es poden llegir
els honors religiosos que s’atorguen a August un cop mort, com el títol de “divus” o l’atribut d’”aeternitati”. Existeixen altres proves
epigràfiques, com la inscripció “AE 1915, 75”, trobada al teatre d’Emèrita
Augusta, que resa “Cn. Cornelius Severus
flamen divi Augusti et divae Iuliae Augustae”. Aquest sacerdot (Gneu
Corneli Sever) és el més antic conegut, i data del regnat de Tiberi (14-29 dC).
El culte imperial es va desenvolupar de manera viva durant els segles I, II i
III d.C. Es conserven 6 testimonis directes del culte imperial al conventus emeritensis.
Menys
evidents són les relacions entre el culte provincial i el municipal d’Augusta
Emerita. El centre del culte colonial seria l’anomenat temple de Diana, i el
del provincial seria el recentment excavat temple del carrer Holguín. Es
conserven 35 testimonis del conventus
emeritensis, 6 dels quals fan referència directament al culte imperial.
5. CONCLUSIÓ
El
culte imperial, com s’ha pogut veure en el present treball, és una complexa
unió de política, religió i cultura, i forma part essencial de la romanització
que van patir els territoris mediterranis mentre van ser sota domini romà. La
religió imperial va servir, juntament amb l’arquitectura, el llatí i
l’economia, per unificar moltes cultures diferents en un ésser híbrid, fruit
del sincretisme religiós. I és que el culte al líder carismàtic universal
servia per fer sentir en la població un sentiment de pertinença a un imperi que
se’ls havia imposat per la força en la majoria dels casos.
El
culte com a tal s’ha demostrat com una unió de diverses tradicions religioses
prèvies, com l’hel·lènica o la romana, que August va saber aprofitar per construir
un nou ordre imperial i potenciar la figura de l’emperador i l’adoració dels
ciutadans envers ell. En el cas de la península ibèrica, aquest sistema va
tenir una bona acollida pel llarg temps de romanització que el territori havia
patit, a més de trobar una cultura que ja tenia una certa propensió a valorar
el cap militar carismàtic. El model urbà implantat pels romans va ser un factor
determinant en l’èxit del culte imperial a Hispània.
Pel que
fa als sacerdots, la conclusió que hom pot treure d’aquesta informació és que
existia una aferrissada confrontació política per ser el primer home de la
ciutat, per així destacar i cridar l’atenció de l’emperador, essent els
sacerdots municipals puntals de la romanització en les províncies conquerides i
exemples paradigmàtics del sincretisme entre la religió i l’Estat.
6. BIBLIOGRAFIA
6.1 FONTS CONTEMPORÀNIES
· BALTY,
Jean-Charles. Culte imperial et imatge du
pouvoir: les statues d’empereurs en “Hüftmantel” et en “Jupiter-Kostüm”; de
la représentation du genius à celle
du diuus. Universitat de Sevilla. Actes del congrés “Culto imperial, política y poder”. Roma: L'Erma di Bretschneider,
2007 (P 49-74)
· ÉTIENNE,
Robert. Le culte impérial dans la
péninsule ibérique d’Auguste à Dioclétien. París: E. De Broccard, 1958.
· FISHWICK,
Duncan. The imperial cult in the Latin
west. Studies in the ruler cult of the Western Provinces of the Roman Empire. Leiden:
E. J. Brill, 1987 (volums I i II)
· GONZÁLEZ,
Julián. El origen del culto imperial en
la Bética según la documentación epigràfica. Universitat de Sevilla. Actes
del congrés “Culto imperial, política y
poder”. Roma: L'Erma di Bretschneider, 2007 (P 173-190)
· MARTÍN-BUENO,
Manuel. El culto imperial en el valle del
Ebro. Universitat de Sevilla. Actes del congrés “Culto imperial, política y poder”. Roma: L'Erma di Bretschneider,
2007 (P 721-738)
· RODÀ,
Isabel. Documentos e imágenes de culto
imperial en la Tarraconense septentrional. Universitat de Sevilla. Actes
del congrés “Culto imperial, política y
poder”. Roma: L'Erma di Bretschneider, 2007 (P 739-762)
· SALINAS
DE FRÍAS, Manuel; RODRÍGUEZ CORTÉS, Juana. El
culto imperial en el contexto político y religioso del conventus
emeritensis. Universitat de Sevilla. Actes del congrés “Culto imperial, política y poder”. Roma: L'Erma di Bretschneider,
2007 (P 577-596)
6.2
FONTS CLÀSSIQUES
· Quintilià,
Institutio oratoria, volum 3, London:
William Heinemann, 1920-1922
6.3 WEBGRAFIA
· ResearchGate.
Lex civitatis Narbonensis de flamonio
provinciae (CIL XII, 6038) [en línia]. Grenoble: Dr. Yves Lassard, 12 de
gener, 2014. [consulta el 16-5-2016] Disponible a
https://www.researchgate.net/publication/259655958_Lex_civitatis_Narbonensis_de_flamonio_provinciae_CIL_XII_6038
https://www.researchgate.net/publication/259655958_Lex_civitatis_Narbonensis_de_flamonio_provinciae_CIL_XII_6038